Entrem ja a la part lúdica de l’apartat de ludomusicologia. No serà fàcil. Són moltes, les dades que he de donar per posar a tothom en antecedents. Són molts detalls que, tot i ser necessaris per a entendre la gràcia de tot plegat, potser no són de l’interès dels lectors. Sí, sembla que aquest blog té alguns lectors i encara més spammers, la qual cosa és una llàstima perquè podria ser que, tret de l’spam, no siguin del tot males persones. I els spammers, tampoc. En definitiva, començo un article dens i ja he malgastat més de noranta-vuit paraules. Cent.
Recapitulant: hem parlat del solresol i els seus derivats, en els que s’utilitza el llenguatge musical de cara a construir noves llengües artificials. Ara passem a veure com el llenguatge musical (les notes, concretament) s’utilitzen per a construir històries. Literatura, tu! Però una literatura rara rara rara.
Molts escriptors, al llarg de la història (que, per cert, cada dia que passa és més llarga) s’han servit dels jocs paraules per a assolir diferents objectius. Uns, potser, per provocar malentesos humorístics. Altres per a crear enigmes. I alguns s’han dedicat a fer del llenguatge la matèria prima que es transformarà mitjançant regles imposades en… quelcom. Hem de parlar, per tant, de l’Oulipo (OUvroir de LIttérature POtentielle, obrador de literatura potencial). La gent de l’Oulipo es dedicava a posar una regla i escriure en conseqüència, de manera que la regla esdevenia constrictiva però, curiosament, inspiradora. No vull donar massa noms per a no cansar, però és de justícia dir-ne alguns: François Le Lionnais, Raymond Queneau, Marcel Duchamp, Italo Calvino o Georges Perec. Precisament en Perec em serveix per posar un exemple del que feia aquesta bona gent. Perec va escriure una novel·la anomenada La disaparition seguint la constricció que deia que no podia utilitzar cap e, la lletra més freqüent en francès. Més tard va escriure Les Revenentes, on l’única vocal era la e. Ja veieu per on va la cosa, oi? Doncs bé, si hi ha algú a Catalunya que es pugui dir que sap d’aquest tema no sóc jo. És en Màrius Serra.
Al llibre de relats La vida normal de Màrius Serra n’hi trobem un, de relat, que es titula amb una paraula que ja he utilitzat: Constricció. Aquest relat ens explica, entre d’altres coses, que el protagonista-narrador(-Màrius?) rep un encàrrec de l’Opificio de Letteratura Potenziale, l’equivalent italià de l’Oulipo. I, sí!, ara arribem a la ludomusicologia. El protagonista s’inventa una constricció musical, que anomena Solfeix (fusilo un paràgraf sencer, a sac):
La constricció del Solfeix seria l’antítesi del Solresol. En comptes d’otorgar un significat tancat a cada sèrie de notes –com feia Soudre–, o de relacionar cada nota amb una síl·laba –com han fet sempre els lletristes de cançons–, afegiria un feix de síl·labes noves entre els noms de les notes de la melodia de partida tenint en compte la durada de cada nota. Vaig establir que la primera síl·laba del text hauria de contenir el nom de la primera nota de la melodia i que la durada d’aquesta primera nota indicaria les síl·labes no predeterminades que la separarien de la que hauria de contenir el nom de la segona nota de la melodia. La taula d’equivalències establia que una nota rodona només donava dret a una nova síl·laba de separació, una nota blanca en permetia dues, la negra quatre, la corxera buit, la semicorxera setze, la fusa trenta-dues i la semifusa seixanta-quatre. “El solfeix –vaig escriure xiroi– és una constricció oberta a l’especulació literària”.
Amb dos bemolls! El protagonista escull Turandot de Puccini, concretament el Quadro secondo de l’Atto terzo, part que en realitat va escriure Franco Alfano, perquè Puccini havia mort sense acabar l’òpera. I ara poso com a exemple el primer fragment que se’ns mostra i que diu que va trigar vuit hores a escriure:
Reviu una melodia molt llunyana mentre aguanta el black’n'decker. Mira d’escoltar millor aquest so mig guerrer i sorprenent. Al Liceu dominen les obres públiques. Els restauradors l’omplen de pols i de soroll, repartits per tot l’escenari. El lampista reposa i es concentra, admirat, en la rítmica tonada mistèrica. ¿Altre cop el Turandot?, pensa.
No sé exactament quin és el límit màxim per a que d’alguna cosa copiada se n’hi pugui dir “citació″ o sigui que ho deixo aquí. No fos que comencés un afer Coldplay-Satriani a la catalana. Només espero que hagi servit per a il·lustrar com els fonaments de la música poden servir més enllà de la música en sí mateixa, mostrant l’art com un fet transversal.
I si, a més, a algú li dóna per llegir un llibre en aquelles estones en que reposa els dits de tant tocar-se-la, ja seria la hòstia. Podria començar per La vida normal (Màrius Serra, Proa, 1998) on trobem aquest relat que va més enllà de la constricció que acabeu de veure, per exemple.
Nota: aprofito per fer publicitat del concert benèfic “Mou-te pels QuiEts”, proMogut per Màrius Serra, en pro de les Fundacions Nexe i Guimbarda, dedicades als pluridiscapacitats, que es durà a terme el proper diumenge 14 de juny. Més informació al blog Mou-te pels QuiEts.
