Air guitar és la manera anglesa de dir que fas com que toques la guitarra. Una mica com el Fran Perea, que fa com que canta. La gràcia de l’air guitar és que es fa sense guitarra, és el playback dels pobres. Els que practiquen l’air guitar somien desperts que són estrelles del rock. Si no estan desperts són somnàmbuls del rock. I si estan morts són zombis i hauries de començar a córrer perquè fan por, sobretot si estan fent air guitar.
Tots hem tocat la guitarra a l’aire algun cop. Els més sofisticats agafen una escombra que fa com que és una guitarra, però llavors estaríem parlant de broom guitar. El problema de la guitarra-escombra és que, com que la mà esquerra ha d’aguantar el pal, només pots fer rascats: no pots tocar For the love of god d’Steve Vai, per exemple. La solució a aquest problema passa per instal·lar una corretja a l’escombra (convertint-te en un sofisticat penós) o per fer un curset a Hogwarts. Posats a innovar cal comentar que també es pot fer broom ukelele amb l’escombreta del vàter.
L’air guitar és una pràctica molt corrent a les habitacions d’adolescents plens de grans, i l’alternen amb la masturbació compulsiva que els està deixant cecs i amb un braç semblant al de Rafa Nadal. Molts joves tenen problemes a l’hora de decidir què fer: faig com que toco la guitarra o faig com que me la toca l’Scarlett Johanson? Aquesta discussió amb un mateix demostra que la vida de l’adolescent és dura i per això no ens sorprèn que acabin caient al pou de les drogues. Aquest és l’origen de l’expressió sexe, drogues i rock’n'roll.
Tanmateix, la vesant més joliua de l’air guitar es dóna a les discoteques. Sempre hi trobarem un parell de heavys que han estat enganyats pels seus amics nuggets (no-heavys) amb la promesa de belleses verges i ardents, alcoholitzades i lleugeres de roba, que busquen i ofereixen sexe fàcil i gratuït ara, ja i ipso facto. A mida que passen la nit ofegant-la en cubates de merda amb cola (de fuster), els heavys s’adonen que la cosa no va bé: el més heavy que han sentit és Chiquilla de Seguridad Social, Johnny techno ska de Paco Pil i que a una tal Puri, amiga de les pijes imbècils del costat, no li ha vingut la regla tot i ser lesbiana. Que fort! Que guarra! Però quan menys s’ho esperen, oh!, AC/DC sona amb la seva interpretació del Highway to hell i, ara sí, arriba el moment de fer fora a les go-gos, pujar a la barra i fer air guitar. Són els putos amos.
Ara bé, dins dels airguitarristes hi ha categories. Per això es fan competicions nacionals i internacionals d’air guitar. El país capdavanter en aquestes competicions és, com no?, els Estats Units. També hi destaca Àustria. No és d’estranyar: només cal sentir qualsevol composició de Mozart per adonar-nos que si Mozart hagués viscut actualment s’hagués dedicat a l’air guitar.
Però com tot a la vida, l’air guitar té els seus riscos. Un dia en Li Xiao, un estudiant de la Hua Business School de Singapur, estava a la seva habitació i va començar a tocar la guitarra a l’aire. Va fer del seu llit l’escenari (no subestimeu mai la imaginacio d’algú que practiqui l’air guitar) i va començar a saltar i a fer com que tocava la guitarra i se’n va anar per la finestra avall, tocant la guitarra pels aires. La culpa, però, no va ser de l’air guitar. Resulta que en aquell centre les finestres haurien d’estar tancades amb clau, però que els estudiants en trenquen els panys per a poder obrir-les i fumar tranquils. En Li Xiao no va morir per culpa de l’air guitar sinó per culpa del tabac. I va ser nominat als Darwin Awards 2006, és clar.
