Toca’m el La

Molta gent creu que l’inventor del tapping va ser Eddie Van Halen (dels Van Halen de tota la vida). En efecte, va ser-ne un dels majors divulgadors però podem sentir tapping al solo de la cançó It’s late, de Queen, a càrrec de Brian May, gravada uns anys abans que Van Halen es dediqués a trencar floydsroses. De totes maneres, el mateix Brian May reconeixia en una entrevista que ell no l’havia inventat:

Do you tap on the fingerboard with your right hand in “It’s Late”?
Yes, that was actually hammering on the fingerboard with both hands. I stole it from a guy who said that he stole it from Billy Gibbons in ZZ Top. He was playing in some club in Texas, doing hammering stuff. I was so intrigued by it, I went home and played around with it for ages and put it on “It’s Late”.

El va inventar Billy Gibbons, doncs? No, no el va inventar Billy Gibbons. Per a conèixer els orígens del tapping hem d’anar més enllà. Pugem al DeLorean i conduïm fins al 15 de gener de 1874. O el que és el mateix, vaig a produir una analepsi.

Follant pels descosits (la Marlene duia les calces estripades perquè les de mudar estaven al còssit de la roba bruta (i era dijous)), la Marlene xisclava de plaer arrapada als llençols amarats de suor mentre el José, extasiat, la penetrava, primer amb suavitat i després, incrementant la intensitat per desig implícit de la Marlene, amb passió desfermada. Un sospir greu va denotar l’alliberament dels espermatozous del José que van començar a moure els seus flagels a la recerca d’un òvul fèrtil. La Marlene sentia l’escalfor espermàtica dins seu. Els espermatozous van arribar a un cartell indicador: per anar a la trompa de fal·lopi esquerra havien d’agafar el camí de la dreta, per anar a la trompa de fal·lopi dreta habien d’anar a l’esquerra. La Marlene es va estirar sobre el llit, el José va jeure sobre la seva esquena i la va abraçar. I es va adormir. Un grup d’espermatozous va girar a l’esquerra, un altre a la dreta. Un espermatozou va passar de tot i es va fumar un porro. És que… passo, va pensar l’espermatozou, total… Els historiadors no saben del cert qui va guanyar, si els que anaven a la dreta o a l’esquerra, però el que és cert és que nou mesos més tard naixia en Willy Ferrandis a Saint Paul (Minessota), fill de José Ferrandis, natural de Fuente Álamo de Múrcia (Múrcia) i comerciant de xistorres, i de Marlene Désolé, natural de Lió (Rhône-Alpes) i rossa (en aquella època poques dones tenien professió).

Quan en Willy encara era un nap-buf es va enamorar de la seva mare, aquella lionesa tant dolça. No ho neguem: estava bona i ben parida. El jove Willy va agafar una guitarra espanyola que corria per allà i va començar a composar una cançó sobre el seu complex d’Edip. Com que no tenia ni puta idea de tocar la guitarra (encara faltaven uns mesos per al naixement de tocamela.cat) es dedicava a donar cops a les cordes amb un tap de suro que havia robat a un indigent cec i sense extremitats. Un guitarrista de jazz, mestre de Django Reinhardt, el va veure i va dir: “Fucking hell, motherfucker! This is fucking good, buddy!”.

Aquesta és la veritable història sobre l’origen del tapping: un tap de bassa donant cops a una guitarra amb un tap de suro mentre son pare es menjava una tapa de callos i sa mare es treia un tap de cerumen de l’orella dreta. I no només això: aquest noi, sent la seva mare de Lió i el seu pare de Fuente Álamo de Múrcia, era, de mitja, de Manresa. Català!