Toca’m el La

Any 1998. D’aquí a poc farà divuit anys que va decidir sortir de l’úter de la seva mare i fa cosa de dues setmanes que va participar en la gran festa de la selectivitat, en la que va intentar demostrar que sabia el que haurà oblidat completament d’aquí a tres mesos. Es troba assegut al llit amb la seva guitarra sobre la cama dreta. No toca cap cançó, només pensa. El tutor de l’institut els va dir poc abans d’examinar-se que aquell seria el millor estiu de la seva vida. No ho va dir només per animar-los, realment se li va notar un punt de melangia sincera.

O sigui que està vivint el millor estiu de la seva vida. Sí, clar, a partir de l’any que ve serà, si Déu vol, tot un estudiant universitari. Potser haurà de treballar durant els estius i de ben segur que li quedaran assignatures pel setembre que escurçaran el gaudi del sol, de les nits d’anar-se’n a dormir a l’alba, de la platja i del goig estètic de les noies en biquini sobre l’estampa d’un mar tranquil sota el cel clar. Per què ha pensat noies en plural, si a ell li n’agrada una de singular? Potser perquè s’adona que difícilment la veurà gaire més cops i que, fet i fet, només l’ha vist, durant uns quants anys d’institut.

Des que ha acabat la selectivitat hi ha pensat molt en tot plegat. El proper cop que la veurà serà, segurament, el dia que vagi a l’institut a recollir les notes de la selectivitat i, si tot va bé, la targeta com-se-digui que necessita per a fer la inscripció de la universitat. Després no creu que la torni a veure: ell és de ciències i ella de lletres. Tanca els ulls. La veu, la mira, el mira, somriu, somriuen, riff. Obre els ulls. Riff!

Mira la guitarra. Mi quinta. Sí, comença en mi quinta i després sol i després mi quinta i després do. Tanca els ulls, veu la Laia, sent la cançó. Tot i que s’adona que és una cançó per a guitarra elèctrica i distorsió potent li agrada com sona amb l’espanyola, potser perquè ell sent la distorsió dins. Potser perquè no té cap elèctrica per comprovar-ho. Se n’hauria de comprar una.

Cada cop que tanca els ulls nota quin és el següent acord. Les imatges van canviant. La Laia hi apareix sempre, de vegades també ell. Alguns cops el fons és una aula o el pati de l’institut, d’altres el centre del poble, uns altres són al costat d’un riu d’arenes rogenques i, encara, algun cop és a l’interior d’una botiga de fotografia. Què hi fot ell, ara, vestit de negre sobre un cavall blanc? La música li surt sola com no ho ha fet mai, provinent de la Laia més que d’ell però de tots dos a l’hora. Del que no són, ni han sigut, ni mai no seran, tal vegada del que podrien haver sigut junts. Té el riff principal, l’estrofa i la tornada. Falta la lletra.

Sap que els protagonistes són ells dos, que ell és un cavaller i ella una donzella. Hi ha un riu vermell i si hi ha un riu i ha un turó i si hi ha un turó hi ha un castell que serà la casa d’ella. Com ho farà el cavaller per enamorar la dona més bella que ha vist mai? Com ho hauria d’haver fet ell, a la vida real, sinó fos un cagadubtes?

“Viatja cavalcant al vent de la nit” és el primer que li ve al cap. Ho escriu en un full. D’alguna manera sap que escriure la lletra d’una cançó s’acosta molt a escriure poesia. Instintivament compta les síl·labes. Per un moment té el dubte de si ia en català forma diftong o no. No, li sembla recordar que no. Però de totes maneres, també li sembla que es pot forçar el diftong sempre que ho consideris una… com es deia?… sinèresi, això. Per tant, el vers que ha escrit té 10 o 11 síl·labes. La resta hauran de ser del mateix estil, almenys a les estrofes. Com serà la rima? O millor encara, com continua la cançó? I per què no va parar més atenció a les classes de literatura?

“Una nova aventura l’espera aviat / sempre desafiant el destí / com podrà ocultar que no té el cor gelat”, talment li surt. Uf. En aquest punt el que li queda clar és que la primera estrofa parla de l’ell que hauria d’haver sigut transportat a l’Edat Mitja. O l’ell que vol ser a qualsevol edat. La rima és ABAB, indiferentment assonant o consonant. La longitud del vers ja és més fotuda. Agafa la guitarra, a veure si encaixa amb la música que, d’altra banda, no deixa de tenir al cap. Sembla que sí però no n’està segur. No s’havia adonat, quan treia els acords, que a l’últim vers el tempo s’alenteix. Per aquest motiu el darrer vers queda un pèl forçat. Per si de cas, grava la música en el doble-platina de son germà gran. Després rebobina i prem el play. Sona Basket Case dels Green Day. Merda, no és la cinta de les seves bestieses guitarreres, és la de les cançons gravades de la ràdio. Bah!, ja es poden fer fotre els Green Day: la Laia és més important.

Després de la primera estrofa ve la segona, que parla de la donzella del castell. La tercera estrofa explica com es coneixen. La quarta els uneix per sempre. La tornada fa referència a l’última estrofa. Quan acaba no acaba d’estar-ne convençut. Li sembla que la lletra li ha sortit molt més forçada per l’ell conscient que la música i, a més, que la canta seguint massa el ritme i la melodia de la guitarra. Però s’ha fet tard i ha d’anar a trobar-se amb els amics. En un altre moment ja tornarà a posar-s’hi.

A les quatre de la matinada torna a casa, encara rient d’un acudit molt dolent. Obre la porta de casa en compte per a no despertar la família. Es dirigeix a la seva habitació de puntetes. Nu es fica al llit. La cançó del Cavaller del Riu Vermell (aquest sembla que acabarà sent-ne el títol) li torna al cap. Li agrada. És la primera cançó que compon amb cara i ulls, la primera que pot dir, en realitat, que és una cançó. De cop passa al pessimisme. Per què ha escrit la cançó? Només pel mer plaer de compondre? De què servirà la cançó si no l’escolta la seva musa? Es regira al llit. Què ha de fer, gravar-la i enviar-li la cinta? Interrompre-li el son a les tantes de la nit cantant-li davant de casa seva amb un grup de heavy-mariachis? Heavyachis? O també pot muntar un grup de música amb els seus amics, gravar un disc, treure aquesta cançó com a single i que ella l’escolti a la ràdio o a la tele. És una idea tan absurda que ho ha d’intentar. I s’adorm pensant que les idees absurdes de vegades funcionen.

—-

Relats relacionats:

• Cal fotògraf
• Ah

—

Publicat simultàniament a Des de Maragu.

Entrem ja a la part lúdica de l’apartat de ludomusicologia. No serà fàcil. Són moltes, les dades que he de donar per posar a tothom en antecedents. Són molts detalls que, tot i ser necessaris per a entendre la gràcia de tot plegat, potser no són de l’interès dels lectors. Sí, sembla que aquest blog té alguns lectors i encara més spammers, la qual cosa és una llàstima perquè podria ser que, tret de l’spam, no siguin del tot males persones. I els spammers, tampoc. En definitiva, començo un article dens i ja he malgastat més de noranta-vuit paraules. Cent.

Recapitulant: hem parlat del solresol i els seus derivats, en els que s’utilitza el llenguatge musical de cara a construir noves llengües artificials. Ara passem a veure com el llenguatge musical (les notes, concretament) s’utilitzen per a construir històries. Literatura, tu! Però una literatura rara rara rara.

Molts escriptors, al llarg de la història (que, per cert, cada dia que passa és més llarga) s’han servit dels jocs paraules per a assolir diferents objectius. Uns, potser, per provocar malentesos humorístics. Altres per a crear enigmes. I alguns s’han dedicat a fer del llenguatge la matèria prima que es transformarà mitjançant regles imposades en… quelcom. Hem de parlar, per tant, de l’Oulipo (OUvroir de LIttérature POtentielle, obrador de literatura potencial). La gent de l’Oulipo es dedicava a posar una regla i escriure en conseqüència, de manera que la regla esdevenia constrictiva però, curiosament, inspiradora. No vull donar massa noms per a no cansar, però és de justícia dir-ne alguns: François Le Lionnais, Raymond Queneau, Marcel Duchamp, Italo Calvino o  Georges Perec. Precisament en Perec em serveix per posar un exemple del que feia aquesta bona gent. Perec va escriure una novel·la anomenada La disaparition seguint la constricció que deia que no podia utilitzar cap e, la lletra més freqüent en francès. Més tard va escriure Les Revenentes, on l’única vocal era la e. Ja veieu per on va la cosa, oi? Doncs bé, si hi ha algú a Catalunya que es pugui dir que sap d’aquest tema no sóc jo. És en Màrius Serra.

Al llibre de relats La vida normal de Màrius Serra n’hi trobem un, de relat, que es titula amb una paraula que ja he utilitzat: Constricció. Aquest relat ens explica, entre d’altres coses, que el protagonista-narrador(-Màrius?) rep un encàrrec de l’Opificio de Letteratura Potenziale, l’equivalent italià de l’Oulipo. I, sí!, ara arribem a la ludomusicologia. El protagonista s’inventa una constricció musical, que anomena Solfeix (fusilo un paràgraf sencer, a sac):

La constricció del Solfeix seria l’antítesi del Solresol. En comptes d’otorgar un significat tancat a cada sèrie de notes –com feia Soudre–, o de relacionar cada nota amb una síl·laba –com han fet sempre els lletristes de cançons–, afegiria un feix de síl·labes noves entre els noms de les notes de la melodia de partida tenint en compte la durada de cada nota. Vaig establir que la primera síl·laba del text hauria de contenir el nom de la primera nota de la melodia i que la durada d’aquesta primera nota indicaria les síl·labes no predeterminades que la separarien de la que hauria de contenir el nom de la segona nota de la melodia. La taula d’equivalències establia que una nota rodona només donava dret a una nova síl·laba de separació, una nota blanca en permetia dues, la negra quatre, la corxera buit, la semicorxera setze, la fusa trenta-dues i la semifusa seixanta-quatre. “El solfeix –vaig escriure xiroi– és una constricció oberta a l’especulació literària”.

Amb dos bemolls! El protagonista escull Turandot de Puccini, concretament el Quadro secondo de l’Atto terzo, part que en realitat va escriure Franco Alfano, perquè Puccini havia mort sense acabar l’òpera. I ara poso com a exemple el primer fragment que se’ns mostra i que diu que va trigar vuit hores a escriure:

Reviu una melodia molt llunyana mentre aguanta el black’n'decker. Mira d’escoltar millor aquest so mig guerrer i sorprenent. Al Liceu dominen les obres públiques. Els restauradors l’omplen de pols i de soroll, repartits per tot l’escenari. El lampista reposa i es concentra, admirat, en la rítmica tonada mistèrica. ¿Altre cop el Turandot?, pensa.

No sé exactament quin és el límit màxim per a que d’alguna cosa copiada se n’hi pugui dir “citació″ o sigui que ho deixo aquí. No fos que comencés un afer Coldplay-Satriani a la catalana. Només espero que hagi servit per a il·lustrar com els fonaments de la música poden servir més enllà de la música en sí mateixa, mostrant l’art com un fet transversal.

I si, a més, a algú li dóna per llegir un llibre en aquelles estones en que reposa els dits de tant tocar-se-la, ja seria la hòstia. Podria començar per La vida normal (Màrius Serra, Proa, 1998) on trobem aquest relat que va més enllà de la constricció que acabeu de veure, per exemple.

Nota: aprofito per fer publicitat del concert benèfic “Mou-te pels QuiEts”, proMogut per Màrius Serra, en pro de les Fundacions Nexe i Guimbarda, dedicades als pluridiscapacitats, que es durà a terme el proper diumenge 14 de juny. Més informació al blog Mou-te pels QuiEts.

Ah! La jove marquesa de La Garriga del Pingüí! Els seus cabells negres competien amb els seus ulls per veure quina part de la seva anatomia provocava més tremperes. De ben a prop els seguien les espatlles nues que insinuaven el més bell dels cossos, marc incomparable per al seductor mamellam que la cotilla no refrenava sinó que n’accentuava el relleu. Les cuixes dolces s’ocultaven sota la faldilla com el regal amagat dins l’embolcall. I enmig de les cames… ai! la flor més fina i delitosa de tota La Garriga. I la disposició a la promiscuïtat i al sexe incontenible encara li sumava més encís als ulls dels homes, si és que en cabia la possibilitat. Una promiscuïtat una mica selectiva, per cert, atès que el títol nobiliari mínim que havia de menester l’afortunat estava establert en comte o bisbe. Quants barons, quants capellans havien malgastat les seves hores empaitant la damisel·la, privats de reeixida!

El seu marit no era aliè als desitjos d’ella, per això, quan va haver de marxar de viatge, li va posar un cinturó de castedat, previsor. Que després et surten fills però no et surten els números. Amb el currículum de la seva muller no era per menys: només una paraula bonica (com nazgûl, polla o hola) i la noia era un castell de focs. I ara, incapacitada per a la luxúria, la jove marquesa s’enfonsava en la més gran de les tristors. Les criades, que estimaven la seva mestressa perquè era tan bona com ho estava, no sabien com calmar-li el neguit i esborrar-li les llàgrimes. Res en quedava, d’aquella nena xica que cantava i saltava per prats i camins, no feia tants anys. Mes els anys havien passat, per bé i per mal. I ara plorava i gemegava. Hi ha res més trist que el rostre d’una dona que plora sense consol?

Els pensaments obscurs ocupaven la seva ment, cansada de fantasies que el cinturó feia impossibles. Maleïdes calces metàl·liques! N’havia cercat la clau arreu, debades perquè no era cap clau el que tancava el cinturó. El ferrer consultat li digué que no s’hi podia fer res: semblava que la màgia protegís el cinturó de qualsevol intent d’alliberació. Màgia, eh? La marquesa tingué una idea. Feu cridar una bruixa que vivia als afores per a que li examinés el cinturó.
–Òstia puta reconsagrada! Xurres, turacs i passerins morts! Això és màgia de la bona, senyora marquesa!
–I què hi puc fer? M’has d’ajudar! No puc viure més en aquesta desgràcia.

La bruixa examinà el cinturó, fent totes aquelles coses per les que la gent creia que era una bruixa. I s’inventà:
–Només la bondat sincera, l’oferta de la seva virtut a aquells a qui sempre l’ha negat, treurà el seu presoner de la presó.
–Quin presoner?
–El seu cony, marquesa! El seu cony, que s’ha de dir tot.
–No li digui cony, digui-li patatona. Aquí som gent fina.

Aquesta devia ser la solució, pensà la jove. I així, la marquesa s’empassà el seu orgull (entre altres coses) oferint-se a barons i a cavallers, a monjos i a capellans. Però res. Re de re de re. Els oferia tot el que era a les seves mans (i a la seva boca), ateses les circumstàncies. No menjava… menjar, no vivia per a res que no servís per al propòsit de treure’s el cinturó. La seva bellesa minvava com li minvaven les carns i les forces, com se li marcia la mirada i li desapareixia qualsevol rastre de somriures passats. En la desesperació més absoluta fins decidí fer cosetes amb plebeus. Res. Només li quedava confiar en la tornada del seu marit.

Però un dia arribà la notícia: el marquès havia caigut del vaixell a alta mar i no l’havien vist més. El secret del cinturó morí amb ell i l’esperança de la marquesa s’esvaí en les tenebres.

—-

En Xavi vivia (prenent el verb viure en el sentit més estrictament biològic) als carrers gastats de La Garriga del Pingüí i era un pòtol. Com tots els pòtols, de tant en tant s’aturava i demanava almoina, menjar o una mamada. Per desgràcia per ell, La Garriga del Pingüí era un lloc de gent tant rica que era incapaç de veure ningú que no tingués diners, com qui no veu els fantasmes perquè no hi creu.

Un dia, la marquesa vídua deambulava pel poble, perduda en les seves cabòries, famèlica, mentre intentava imaginar l’ésser menys afortunat en tots els sentits, a part d’ella mateixa. I allà hi havia en Xavi.
–Una fel·lació, per caritaaaat! És trist de demanaaaaar, però més triiiiiist és anar-se’n de puuuuuuteeeeees.
–Quin és el teu nom, jove dropo?
–Xavi el Pòtol, senyora.
–Uf! M’he posat catxonda. Segueix-me al palau.

Al palau hi feren marranades però el cinturó continuava allà, impertèrrit. La marquesa pràcticament nua era un sac d’ossos sobre el llit. En Xavi era l’home més feliç del món. La marquesa es sentia reconfortada perquè sentia que havia fet una gran obra que en Xavi necessitava; o hi havia alguna cosa més? En Xavi era l’home més feliç del món. La marquesa mirava en Xavi com si per fi hagués trobat allò que mai no havia buscat. En Xavi era l’home més feliç del món.
–Allò és una guitarra?
–Sí. El marquès l’adquirí tan sols pel seu valor estètic
–Puc tocar-la?
–Sí.

En Xavi afinà la guitarra i, tot seguit, començà a tocar la melodia més plena d’amor que ningú no pot ni tan sols imaginar. La marquesa extasiada s’alçà i començà a cantar. Com quan era una nena i els prats enormes i la vida bona. No sabia d’on sortien les paraules ni què significaven, però era feliç. Clonc.

La bruixa tenia raó, ai l’as! En Xavi havia alliberat la virtut de la marquesa que no era una altra que la seva veu.

I així nasqué la llegenda d’en Xavi el Baixa-calces, heroi dels kumbes i avantpassat de Tomeu Penya, tot i que en Xavi no tingué res a veure amb el cinturó de castedat.

Air guitar és la manera anglesa de dir que fas com que toques la guitarra. Una mica com el Fran Perea, que fa com que canta. La gràcia de l’air guitar és que es fa sense guitarra, és el playback dels pobres. Els que practiquen l’air guitar somien desperts que són estrelles del rock. Si no estan desperts són somnàmbuls del rock. I si estan morts són zombis i hauries de començar a córrer perquè fan por, sobretot si estan fent air guitar.

Tots hem tocat la guitarra a l’aire algun cop. Els més sofisticats agafen una escombra que fa com que és una guitarra, però llavors estaríem parlant de broom guitar. El problema de la guitarra-escombra és que, com que la mà esquerra ha d’aguantar el pal, només pots fer rascats: no pots tocar For the love of god d’Steve Vai, per exemple. La solució a aquest problema passa per instal·lar una corretja a l’escombra (convertint-te en un sofisticat penós) o per fer un curset a Hogwarts. Posats a innovar cal comentar que també es pot fer broom ukelele amb l’escombreta del vàter.

L’air guitar és una pràctica molt corrent a les habitacions d’adolescents plens de grans, i l’alternen amb la masturbació compulsiva que els està deixant cecs i amb un braç semblant al de Rafa Nadal. Molts joves tenen problemes a l’hora de decidir què fer: faig com que toco la guitarra o faig com que me la toca l’Scarlett Johanson? Aquesta discussió amb un mateix demostra que la vida de l’adolescent és dura i per això no ens sorprèn que acabin caient al pou de les drogues. Aquest és l’origen de l’expressió sexe, drogues i rock’n'roll.

Tanmateix, la vesant més joliua de l’air guitar es dóna a les discoteques. Sempre hi trobarem un parell de heavys que han estat enganyats pels seus amics nuggets (no-heavys) amb la promesa de belleses verges i ardents, alcoholitzades i lleugeres de roba, que busquen i ofereixen sexe fàcil i gratuït ara, ja i ipso facto. A mida que passen la nit ofegant-la en cubates de merda amb cola (de fuster), els heavys s’adonen que la cosa no va bé: el més heavy que han sentit és Chiquilla de Seguridad Social, Johnny techno ska de Paco Pil i que a una tal Puri, amiga de les pijes imbècils del costat, no li ha vingut la regla tot i ser lesbiana. Que fort! Que guarra! Però quan menys s’ho esperen,  oh!, AC/DC sona amb la seva interpretació del Highway to hell i, ara sí, arriba el moment de fer fora a les go-gos, pujar a la barra i fer air guitar. Són els putos amos.

Ara bé, dins dels airguitarristes hi ha categories. Per això es fan competicions nacionals i internacionals d’air guitar. El país capdavanter en aquestes competicions és, com no?, els Estats Units. També hi destaca Àustria. No és d’estranyar: només cal sentir qualsevol composició de Mozart per adonar-nos que si Mozart hagués viscut actualment s’hagués dedicat a l’air guitar.

Però com tot a la vida, l’air guitar té els seus riscos. Un dia en Li Xiao, un estudiant de la Hua Business School de Singapur, estava a la seva habitació i va començar a tocar la guitarra a l’aire. Va fer del seu llit l’escenari (no subestimeu mai la imaginacio d’algú que practiqui l’air guitar) i va començar a saltar i a fer com que tocava la guitarra i se’n va anar per la finestra avall, tocant la guitarra pels aires. La culpa, però, no va ser de l’air guitar. Resulta que en aquell centre les finestres haurien d’estar tancades amb clau, però que els estudiants en trenquen els panys per a poder obrir-les i fumar tranquils. En Li Xiao no va morir per culpa de l’air guitar sinó per culpa del tabac. I va ser nominat als Darwin Awards 2006, és clar.

A l’anterior article de musicologia parlava del llenguatge artificial solresol. Recordem que era un llenguatge en el qual cada sílaba-fonema era una nota de l’escala diatònica. Doncs bé, sembla que no és l’únic llenguatge d’aquest estil.

D’entrada trobem el sarus. El sarus, com el solresol, utilitza les set notes naturals per a construir les diferents paraules. L’inventor d’aquest sarus és un animador anomenat Adam Phillips. Aquest animador va crear una serie d’històries en Flash anomenada Brackenwood. En aquesta serie hi ha una raça (els Yuyu) que fan servir el sarus per a comunicar-se. Pel que sembla el primer nom que va donar a aquest llenguatge va ser B525. Si prenem 1=Do, 2=Re,… 7=Si, tenim que 525 és Sol-Re-Sol. És clara, doncs, la inspiració solresoliana. Per si us interessa el sarus, el podeu aprendre aquí.

Un altre autor, en aquest cas autor de llibres, que ha utilitzat una cosa semblant al solresol ha estat l’hongarès Frigyes Karinthy. A la seva serie de llibres Utazás Faremidóba (que traduït seria una cosa així com Viatge a Faremidó) els habitants de Faremidó parlen una llengua que es transcriu en notes musicals. (Per si m’ha tocat un lector curtet faré notar que Faremidó es pot descompondre sil·làbicament en Fa-Re-Mi-Do). Ara bé, no sé fins a quin punt ha desenvolupat la llengua, si ha arribat al nivell del solresol o del sarus o no.

D’altra banda, què passaria si en comptes d’agafar l’escala diatònica (7 notes) agaféssim la cromàtica (12 notes)? Doncs que les combinacions possibles augmentarien enormement. Això és el que devia pensar Bruce Koestner, creador de l’eaiea (que en eaiea significa llenguatge musical). És un llenguatge sense gaire repercussió que, sincerament, crec que encara té menys sortida que el solresol: no té una gramàtica coherent i la categorització que fa no té gaire sentit, en vistes de la seva pàgina.

I ara és el moment de jugar a les pel·lícules. A quina pel·lícula de l’Spielberg anomenada Encontres a la tercera fase s’utilitza un llenguatge musical? No, no és a Indiana Jones i la mare que el va parir. És a Encontres a la tercera fase. Realment el llenguatge no es va desenvolupar molt però… i què?

Fins aquí, hem vist com a partir dels lexemes de la música s’han intentat crear diverses llengües de cara a la comunicació (real o fictícia) amb menys o molt menys èxit. Però aquesta no és l’única manera de jugar amb la música, com veurem més endavant.

Ja fa uns quants concerts que me n’he adonat: abans sentia la música, cantava, saltava, cridava. Ara no. Ara només sento, noto les notes, els acords, les harmonies. Com el baix lliga la bateria amb les guitarres per després anar a la seva. Com el solista ha canviat de pastilla un milisegon abans de tocar la primera nota del solo. Com el cantant evita les notes de la guitarra mantenint-se en la tonalitat. Hi havia un capítol de Beck en que en Ryûsuke li deia a en Koyuki que tanqués el ulls i es concentrés en el que sonava. Jo no ho faig això. Ressegueixo amb els ulls tots els moviments dels músics, veig les notes enmig dels gestos. És un defecte que he adquirit després de tants concerts observant els meus ídols, intentant aprendre tot el que pogués, per després arribar a casa i intentar reproduir-ho –sense gaire èxit– amb la meva guitarra.

Avui no és una excepció. Els meus amics són dalt de l’escenari. Havia tocat el baix amb els dos guitarristes en un projecte que es va acabar fa temps. Hòstia, aquest baixista és molt més bo que no ho era jo. I el bateria? Mai he sabut tocar més de dos compassos del ritme més simple de bateria. Ja vaig fer bé de quedar-me amb la guitarra.

Toquen les cançons del seu últim disc. Tot d’un plegat, noto una vibració a la mà esquerra. Què ha sigut això? Un altre cop. L’ampolla de cervesa ha vibrat a la meva mà. Per què? Em torno a posar en mode escàner. Fa. Res. Sol. Res. Do. L’ampolla vibra. L’últim glop ha deixat la cervesa exacta dins l’ampolla per a que aquesta vibrés en do. Està afinada.

Ho dic a la meva xicota. Mira que ets raro, em diu. Doncs mira que l’ampolla…, li dic jo. Li comento a un amic. Se’n fot de mi. No sembla que els sorprengui com a mi. Cony! Que he afinat una ampolla de cervesa, eh?! Això no passa cada dia. No bec més de l’ampolla.

El concert s’acaba i els músics comencen a recollir. Seiem una estona i prenem una altra cervesa. I una altra. I una altra. I una altra. Però l’ampolla afinada en do continua amb mi que em sento sol en això que fa la guitarra si es toca l’acord adient (en altre cas, re). A l’hora de marxar faig mans i mànigues per a treure l’ampolla sense que ningú del bar se n’adoni. La meva xicota i els meus amics creuen que tot plegat ho faig per culpa de la borratxera que porto.

Arribo a casa. Són les cinc del matí. Deixo l’ampolla sobre la taula de l’ordinador. Endollo la Ibanez al Crate a través del Digitech Red Special. Pujo el volum de l’amplificador i del pedal al màxim. Poso el dit índex de la mà esquerra al tercer trast de la cinquena corda i el dit del mig al cinquè trast de la quarta. Pujo el volum de la guitarra mentre observo atentament l’ampolla. I sense perdre-la de vista li foto a les dues cordes amb la pua. El gos dels veïns del costat comença a bordar. La bessonada de dalt plora. Se sent un mecagunlaputa gloriós. I la cervesa ha vibrat.

Sóc feliç. D’aquí a una estona arribaran uns policies perquè els veïns es veu que s’hauran queixat. Els ho explicaré tot: el concert, la cervesa afinada. Demà em tocarà explicar-ho a la meva xicota: la policia, la cervesa afinada. Em deixarà, dirà que estic com un llum. A finals de mes em faran fora del pis perquè el propietari ha rebut queixes, a més de la denúncia. Tant hi fa. Tinc l’excusa perfecte: el concert, la cervesa afinada.

Ja al carrer, seré feliç. Duré ben tapada l’ampolla per a que no se n’evapori ni una gota de cervesa, per a no vessar-ne ni el més petit rajolí. Em penjaré la guitarra a l’esquena i, orgullós, diré a tothom que tinc un do. No pot dir-ho pas tothom, això.

Per si algú no se n’ha adonat tinc una passió: la literatura i la música. No! Dues passions: la literatura, la música i la informàtica. Tres! Tres passions: la literatura, la música, la informàtica i plagiar als Monty Python. Tanmateix, el que més em diverteix és combinar-les com si preparés una Coca-Cola amb rom. O una Cruzcampo amb salfumant, que així dilueixo el salfumant i puc netejar el vàter i aprofito la Cruzcampo per alguna cosa de servei.

Barrejar la música amb altres inquietuds no és una idea original meva. Resulta que Jean François Sudre, al segle XIX, va tenir l’ocurrència de crear una llengua artificial. Fins aquí poca cosa nova: també ho van fer Ludwik Lejzer Zamenhof amb l’esperanto i J.R.R. Tolkien amb diverses llengües de la Terra Mitjana. Ara ho fan els polítics cada cop que obren la boca.

La gràcia de la llengua artificial de Sudre (de la natural no n’he trobat informació, però la materna crec que era de sa mare) és que tenia per fonemes (o síl·labes, segons com) les set notes de l’escala diatònica. El nom de la llengua, n’és un exemple: Solresol.

En el solresol (en solresol, solresol vol dir llengua/idioma), la construcció de paraules es fa a través de concatenacions de notes. Per exemple, solsifa significa riure, domisolfa significa intel·ligència i dosolre significa menjar (verb). Ara ja podeu dir que sabeu quatre paraules en solresol. Per a ampliar (i com a exercici autoimposat que he realitzat gràcies a una gramàtica de solresol) us deixo un exemple de frase: dore faremi solmisolre (jo estimo la música).

Una curiositat sobre aquesta llengua és que té una forma molt curiosa de crear antònims: només cal capgirar les síl·labes de la paraula coneguda. D’aquesta manera, el contrari de solsifa (riure) és fasisol (plorar) i el contrari de solla (sempre) és lasol (mai).

Per tancar el tema només comentaré que el solresol, com totes les llengües artificials, té virtuts i defectes. I, com totes les llengües artificials, ha esdevingut inútil (més enllà de l’anècdota literària i de les reunions de frikis tolkienanians o trekkies). Però és interessant veure que de vegades la música no és la que rep la inspiració, sinó la que la dóna.

Molta gent creu que l’inventor del tapping va ser Eddie Van Halen (dels Van Halen de tota la vida). En efecte, va ser-ne un dels majors divulgadors però podem sentir tapping al solo de la cançó It’s late, de Queen, a càrrec de Brian May, gravada uns anys abans que Van Halen es dediqués a trencar floydsroses. De totes maneres, el mateix Brian May reconeixia en una entrevista que ell no l’havia inventat:

Do you tap on the fingerboard with your right hand in “It’s Late”?
Yes, that was actually hammering on the fingerboard with both hands. I stole it from a guy who said that he stole it from Billy Gibbons in ZZ Top. He was playing in some club in Texas, doing hammering stuff. I was so intrigued by it, I went home and played around with it for ages and put it on “It’s Late”.

El va inventar Billy Gibbons, doncs? No, no el va inventar Billy Gibbons. Per a conèixer els orígens del tapping hem d’anar més enllà. Pugem al DeLorean i conduïm fins al 15 de gener de 1874. O el que és el mateix, vaig a produir una analepsi.

Follant pels descosits (la Marlene duia les calces estripades perquè les de mudar estaven al còssit de la roba bruta (i era dijous)), la Marlene xisclava de plaer arrapada als llençols amarats de suor mentre el José, extasiat, la penetrava, primer amb suavitat i després, incrementant la intensitat per desig implícit de la Marlene, amb passió desfermada. Un sospir greu va denotar l’alliberament dels espermatozous del José que van començar a moure els seus flagels a la recerca d’un òvul fèrtil. La Marlene sentia l’escalfor espermàtica dins seu. Els espermatozous van arribar a un cartell indicador: per anar a la trompa de fal·lopi esquerra havien d’agafar el camí de la dreta, per anar a la trompa de fal·lopi dreta habien d’anar a l’esquerra. La Marlene es va estirar sobre el llit, el José va jeure sobre la seva esquena i la va abraçar. I es va adormir. Un grup d’espermatozous va girar a l’esquerra, un altre a la dreta. Un espermatozou va passar de tot i es va fumar un porro. És que… passo, va pensar l’espermatozou, total… Els historiadors no saben del cert qui va guanyar, si els que anaven a la dreta o a l’esquerra, però el que és cert és que nou mesos més tard naixia en Willy Ferrandis a Saint Paul (Minessota), fill de José Ferrandis, natural de Fuente Álamo de Múrcia (Múrcia) i comerciant de xistorres, i de Marlene Désolé, natural de Lió (Rhône-Alpes) i rossa (en aquella època poques dones tenien professió).

Quan en Willy encara era un nap-buf es va enamorar de la seva mare, aquella lionesa tant dolça. No ho neguem: estava bona i ben parida. El jove Willy va agafar una guitarra espanyola que corria per allà i va començar a composar una cançó sobre el seu complex d’Edip. Com que no tenia ni puta idea de tocar la guitarra (encara faltaven uns mesos per al naixement de tocamela.cat) es dedicava a donar cops a les cordes amb un tap de suro que havia robat a un indigent cec i sense extremitats. Un guitarrista de jazz, mestre de Django Reinhardt, el va veure i va dir: “Fucking hell, motherfucker! This is fucking good, buddy!”.

Aquesta és la veritable història sobre l’origen del tapping: un tap de bassa donant cops a una guitarra amb un tap de suro mentre son pare es menjava una tapa de callos i sa mare es treia un tap de cerumen de l’orella dreta. I no només això: aquest noi, sent la seva mare de Lió i el seu pare de Fuente Álamo de Múrcia, era, de mitja, de Manresa. Català!

Va ser en HAL 9000. Ell ens ho va dir amb la seva veu melosament metàl·lica procedent de les seves cordes vocals llimades per incomptables bombolles de cervesa. “A partir d’ara heu d’escriure un blog. Cas que no ho feu, morireu o l’Albert publicarà les vostres preses falses, que ve a ser el mateix”, em va seduir. Com podia dir-li que no a unes paraules tan joliues? Com podia negar-m’hi, si ja havia sucumbit al seu missatge ple d’amor?

I ve-t’ho aquí.

Si l’article anterior era un preàmbul, aquest deu ser una presentació. I qui sóc jo? Doncs jo sóc un arreplegat que un dia va acabar la carrera de Friki Superior en Informàtica. No necessiteu saber-ne re més, de mi. I què hi escriuré, aquí? En Google està frisós per saber-ho. Ha enviat el Googlebot a casa per preguntar-m’ho. Tranquils, no li he contestat perquè havia sortit a comprar pistatxos.

Vosaltres sereu els primers en saber-ho. Si res no falla, us faré perdre el temps de tres maneres diferents: ludomusicologia, relats de temàtica musical i anècdotes del món de la música.

Això de la ludomusicologia és un neologisme que m’he tret de la màniga quan em rascava les aixelles i que intenta resumir en un sol mot l’objecte d’estudi de la ciència que descriu jocs relacionats amb la música. Alguns d’aquests jocs van ser inventats pels grans de la música com, per exemple, jo mateix, que sóc com un gra de pus en el pentagrama de la vida.

Els relats de temàtica musical seran relats que tindran una temàtica musical. Dit amb unes altres paraules: els relats de temàtica musical seran relats que tindran una temàtica musical. O millor encara, els relats de temàtica musical seran relats que tindran una temàtica musical.

Les anècdotes del món de la música seran petits fets particulars, més o menys curiosos, d’història o de la vida íntima d’algú de la part de la societat humana relacionada amb l’art que s’expressa mitjançant la combinació de sons, d’acord amb les lleis de la melodia, l’harmonia i el ritme.

En realitat, però, el propòsit d’aquest blog és fer creure a tothom que sé escriure i fer creure a tothom que parlo de quelcom relacionat amb la música. Pel que fa a la música, he posat uns retrats on toco la guitarra, a veure si us ho empasseu. Pel que fa a saber escriure, us haureu de conformar sabent que corre un diccionari per casa. I corre més que jo, el molt fill de puta.

—
Després de Setmana Santa, comencem.