Aixafar la guitarra

Ostres, això està més mort que el meu avi que al cel o al infern sia! Attention, please, perquè aquesta és la meva primera entrada com a periodista, espero que noteu el to professional mitjançant el qual remarcaré certes paraules i faré notar la meva presència arreu de la web…

…

Apa i tira! Les paraules ‘cultes’ (sempre m’ha fet gràcia anomenar-les així) les guardaré al cervellet per a la uni, ara a rascar-me la… guitarra, hem, guitarra, si. Buenor, doncs m’he decidit a renovar això. Per què? Doooooooncs és molt senzill: perquè ahir mateix vaig decidir-me a comprar per fi la meva entrada pel concert de Fito & Fitipaldis del 12 de desembre, i vulguis que no, això sempre alegra!
A més, en el seu nou CD hi ha una cançó que m’alegra el dia cosa mala (sempre dic que quan tingui carnet i cotxe me la posaré a tot drap a les primeres hores del matí per anar a la uni contenta), anomenada Tarde o temprano.

De fet, el motiu del post no era pas explicar-vos la meva alegria, sinó presentar-vos el nou CD (sembla que em paguin per fer propaganda, tu). Una de les millors és aquesta, i junt amb Antes de que cuente 10 i Me acordé de ti són les que més destacaria. Les lletres, com sempre, tenen un gran paper protagonista. Aquest home no deixa de ser un geni, un rocker que es va fent gran, però al cap i a la fi, un rocker.

Després de la gran propaganda, prometo que en el pròxim post no parlaré de Fito ni de res ni de ningú que s’hi assembli. Toqueu-me’l! (el cabell, dic…)

Eeeeeeh, com va això per aquí, tocamelons? L’estiu, les vacances, ja se sap, la mandra que fa actualitzar regularment… Però mira, avui m’he decidit a fer-ho.

Tal i com indica el títol, avui toca parlar de literatura. Però no de la literatura del senyor Larsson (que per cert és fantàstica!), sinó de la literatura cantada. I us vinc a presentar un grup (que no és nou ni molt menys, i que potser haureu sentit anomenar): Extrechinato y Tú.

Aquest grup estava format per 4 dels grans: Roberto Iniesta, cantant i guitarrista d’Extrem

oduro; Iñaki ‘Uoho’ Antón, el guitarrista d’Extremoduro y ex-Platero y Tú; el senyor Adolfo Cabrales, procedent de Platero y Tú i ara mateix membre principal de Fito & Fitipaldis; i el poeta Manolo Chinato. D’aquests 4 genis només podia sortir una obra mestra anomenada Poesía Básica. No us penseu que és una barreja de Platero y Tú i Extremoduro; al contrari, formen una unió. Les veus de Fito i la de Roberto es complementen a la perfecció, mentre que Uoho es dedica exclusivament a la guitarra i el senyor Man

olo Chinato recita els seus poemes.

El disc conté 10 cançons, 2 de les quals (Rojitas i Abrazado a la tristeza) són versions de Fito & Fitipaldis. D’entre les 10, jo destacaria la titulada A la sombra de mi sombra i Abrazado a la tristeza.

A la sombra de mi sombra

Abrazado a la tristeza

Doncs res, espero que us hagi agradat aquesta entrada. Disfruteu-la, perquè mai se sap quan em dignaré a actualitzar novament…

Si, m’he decidit a actualitzar! De fet, he estat força ocupada: esperar els resultats de la selectivitat, tirar currículums, autoescola, rascar-me la…, etc. Però per fi em decideixo a dedicar un parell de minuts per escriure una miqueta al blog, que sinó me’l xaparan.

Recapitulem: estem a estiu, temps de tocar-se la figa per alguns i, en canvi, per altres, el temps no els sobra ni de bon tros. Tot i així, aquest estiu està sent estrany, especial… Un estiu ple de sorpreses, de confessions, de resultats inesperats… No ho sé, deu ser que em faig gran (cof, cof, això significa que els que sou més grans que jo, us feu més vells). Cada cop la vida em resulta més estranya, cada cop la veig més complicada… Ara mateix, es pot dir que el meu problema més gran és el de conduir… Ah, tants mandos i botons i palanques i llums i pedals… Maleït embrague, durant els meus primers 20 minuts de la meva primera classe teòrica, l’he arribat a odiar tant… Ara ja no, ara sembla que la nostra relació s’està formalitzant, he arribat a la conclusió de que jo no vull problemes amb ell (uala pavu, quina anada d’olla).

Bé, al liou… Em reafirmo en això que dic sempre, que cada cançó té el seu moment indicat… I segur que dins d’aquesta cançó hi ha frases que us encanten, que amb el fet d’haver-les escoltat una vegada ja en teniu prou per recordar-les… En definitiva, d’aquelles que us arriben al cor.

La meva gran frase del moment podria ser aquesta, for example:

“ya no sé si el mundo está al revés o soy yo el que está cabeza abajo ”

Fito Cabrales

Va, espero veure comentaris!

Exacte, però no de la selectivitat, sinó de Sant Joan. Odio les hores posteriors a les festes! Ressaca, mal de caps i coses varies que és preferible no explicar…

He estat desaparegudeta una setmana a la capital. Ai, Madrid, trobo a faltar el meu alberg i la meva estació de metro… Però totes les coses bones acaben arribant, així que ja hem teniu aquí, un altre cop, explicant històries que us importen un rave i que jo disfruto explicant.

Tots (i quan dic tots, som TOTS) tenim preferències: en equips de futbol, en el menjar, en els amics, en els bolígrafs, en les guitarres… I qui no té una cançó preferida? Però no d’aquelles que duren una temporada i te’n canses, sinó d’aquelles que durant tota la nostra vida ens han acompanyat.

I tot i estar en vacances, ja teniu més deures: cançó preferida. Com a bona professora, potser que doni una mica d’exemple:

Metallica - nothing else matters

sona: livin’ on a prayer - bon jovi

Així he passat des de les 5 fins les 7: amb la guitarra (i no abraçada a ella, precisament). Entre nervis provocats pels cafès, i etapes de massa relax a cause de les valerianes que m’he hagut de prendre, les meves hores han passat així.

Llegia pel fòrum l’altre dia que el que havia de fer era allunyar la guitarra de mi, ben lluny, així no la veuria i no em desconcentraria. Però… és impossible! I pensar que són demà… Però no canviaria la meva tarda per res del món. És més, beneït sigui el dia en que vaig decidir començar a treballar per guanyar diners i poder, finalment, comprar-me el meu tros de fusta.

És encantadora, no trobeu? El seu to vermell la fa encara més cridanera, una mica massa segons els amics (almas de dios sense coneixements…), amb les seves pastilles (una que s’aguanta gràcies al cel·lo, recordo), el seu pont, les seves cordes i el seu màstil ultracòmode. I tot plegat, és una guitarra molt bàsica, massa potser. Però jo me l’estimo més que res que es pugui trobar en la meva habitació. Ni tan sols l’acústica m’atreu tant com la meva vermelleta.

Aaaaah, us he ensenyat la meva guitarra i la meva cara, i fins i tot us la he descrit. Deures pels propers comentaris: descriviu-me la vostra guitarra, sigueu monyes per uns 2 minuts que us ocuparà el vostre comentari. Si va inclós amb una foto d’ella, encara millor que millor!

Bé, ja en teniu una més que s’apunta al carro, i a més a més, la primera dona d’entre tots aquestes mascles; sí, vosaltres, els homes. Entre tant estress i altres tonteries varies que formen un pack en la vida, he decidit (i l’Albert i ha col·laborat, clar està) que podríem començar amb un blog (com altres 4548646352 vegades ja he fet i sempre he acabat abandonant). Però un blog pel Tocamela, ojirrini, que no es pot dir cada dia ni ho pot dir tothom (només un pocs escollits podem dir-ho joyjoyjoy), a més a més, de temàtica musical o relacionada amb la música, que això encara suposa un punt a favor pel blog i pel que fa al meu interés alhora de postejar.

Doncs fins aquí avui, suposo que demà, enmig del caos que tindré al cap, trobaré algun foradet per actualitzar aquesta pagineta. I ja per acabar, com dic sempre: a qui li agradi bé, i sinó…